“Els productes purs embogeixen” escriu James Clifford a la introducció del seu llibre Dilemas de la cultura, on afirma que el contacte continuat entre diferents cultures i la hibridació producte d’aquests contactes són les causes principals de la formació de la diversitat cultural i de les seves produccions, tant materials com simbòliques.
Tanmateix, a la globalitzada societat actual aquesta hibridació es manifesta en tots els àmbits socials. Ens apoderem de discursos i d’estratègies que teòricament no ens pertanyen i les apliquem allà on teòricament no toca. Els antropòlegs fan de crítics de cinema, els filòsofs de programadors informàtics, els periodistes de polítics i els artistes visuals d’etnògrafs. Aquesta promiscuïtat genera productes contaminats, difícils de definir i per tant de controlar. Això molesta als vigilants de les essències, de les classificacions, de les taxonomies, que defensen amb vehemència els seus cotes privats d’actuació. La cultura del collage , del remix o de la post producció, com la podríem definir, es manifesta a tot arreu i evidentment el camp de l’art no queda exclòs. L’objectiu dels qui la defensen i la potencien és ser contestatari amb les institucions i les seves definicions exclusivistes
Des de començament dels anys noranta, alguns artistes visuals reinterpreten, reprodueixen i utilitzen en els seus projectes el que podríem definir com productes culturals disponibles , i això ha suposat la inclusió en l’àmbit de l’art de formes anteriorment excloses, ignorades o simplement menyspreades. S’han incorporat així a l’art contemporani discursos adoptats d’altres disciplines o camps teòrics. Aquestes estratègies no es basen simplement en incorporar o reproduir imatges d’imatges, ni lamentar-se de que tot està dit, sinó d’inventar o proposar protocols d’utilització pels models de representació i de les estructures formals ja existents . Es tracta d’adoptar, d’apoderar-se dels codis de la cultura, de les conductes i del patrimoni i fer-los funcionar en un altre context. L’objectiu és aprendre a utilitzar aquestes estructures, apropiant-se-les amb la intenció de dotar-les de continguts diferents i generar una reflexió crítica respecte la seva immutabilitat.
Amb aquestes intencions, alguns artistes visuals s’han apropiat de les metodologies de l’antropologia clàssica o del que actualment es coneix com antropologia urbana per aplicar-les, en molts casos de forma arbitrària, als seus projectes artístics. Un dels primers historiadors de l’art en analitzar aquest procés de coqueteig entre els artistes visuals i els etnògrafs ha sigut Hal Foster en l’article El artista como etnógrafo , inclòs en el llibre El retorno de lo real . En tot cas, no pretenc fer una mirada històrica de quines han estat les causes que han provocat aquestes relacions i l’adopció d’aquestes estratègies, sinó destacar o suggerir les aportacions i també algunes de les deficiències, tant dels processos de treball com dels productes resultants.
La gran majoria d’artistes etnògrafs, com els podríem definir, utilitzen una tècnica coneguda com el mapejat etnogràfic que consisteix en decidir un espai, físic o simbòlic, d’actuació i fer una immersió en ell, desgranar els diferents significats i reordenar-los amb una actitud interpretativa. Els artistes proposen treballs que es plantegen en territoris específics mitjançant l’experimentació, la recerca i l’interacció amb els habitants i la seva memòria en relació al territori que habiten. Pretenen crear un desenvolupament de processos d’auto-organització a través del teixit social i de les relacions ambientals, normalment abandonats degut a les dificultats que el propi teixit urbanístic i territorial comporta; és a dir, pretenen que aquest mètode no sigui només una nova eina pel desenvolupament del coneixement, sinó que també promogui l’activació de la població en relació al territori que habita, amb l’objectiu de provocar la participació. En definitiva, proposen l’art com un mitjà de coneixement d’aquestes realitats i de celebració de la seva existència, de visibilització i de comprensió dels seus valors i missatges, i una reflexió sobre la pertinència de l’arquitectura, l’urbanisme i l’art en l’ús de l’espai públic de la ciutat, i les conflictives pretensions de l’art per documentar o estimular aquest ús.
Aquest artistes busquen motivació en temes fins fa poc només estudiats per la sociologia o l’antropologia com, els moviments migratoris, el conflicte social, els fenòmens de resistència social, la marginació, els conflictes de gènere, la globalització, la violència sexual, l’etnocentrisme, els conflictes racials, l’alteritat, les tribus urbanes, la prostitució, l’exclusió social, la pobresa, els indigents, la renovació urbana, els nous moviments religiosos, les perifèries urbanes, la crisi ecològica, el consumísme, la festa, el turisme, els conflictes ètnics, la guerra, el sacrifici, el suïcidi, la utopia……..
Donat els temes que tracten, els resultats dels projectes d’aquests artistes es defineixen com a art social . Una definició que més que aclarir produeix confusió ja que els dos conceptes junts generen una tautologia, l’art, sigui com sigui, no pot ser una altra cosa que social. Però, es cert que els anomenats artistes socials amb l’aferrament a la realitat que defensen han produït un canvi important del rol de l’artista a la societat actual, aportant noves reflexions sobre l’autoria, ja que converteixen el treball en equip en part fonamental del procés creatiu incorporaran en els seus projectes a altres professionals, a grups socials i a comunitats excloses, altrament, de les polítiques culturals. També proposen noves reflexions sobre l’autoritat de l’art com a cronista, amb una mirada diferent de la dels mitjans de comunicació, de les misèries del món actual, cada vegada més homogeneïtzat, brutalitzat per la mediocritat televisiva i les grans corporacions, regit pels valors del mercat i en què la cultura i la ciència perden valor d’ús.
Ara bé, de la mateixa manera que el treball de l’antropòleg no es defineix per l’objecte d’estudi o pel tema que tracta sinó per a la metodologia que fa servir per analitzar-lo i desenvolupar-lo, els artistes visuals no poden justificar els seus projectes només en funció del tema que tracten ni pel fet de relacionar el seu treball amb una comunitat o un grup marginal qualsevol, ja que això no garanteix la qualitat dels resultats, ni formals ni de contingut. De la mateixa manera que els antropòlegs han fet un anàlisis crític sobre l’impacte dels seus estudis sobre les societats que estudiaven o que estudien, i això ha suposat canvis substancials a la disciplina, igualment els artistes socials haurien de fer aquest exercici crític amb el seus projectes, essent el més escrupolosos possibles al involucrar a persones i/o a comunitats que desconeixen el context en el que s’utilitzaran les imatges o els documents on ells en són una part protagonista.
Hem de ser prudents per a definir-ho com una tendència , però en tot cas hem de ser exigents i crítics amb els artistes que s’hi sumen de forma ràpida i sense fer un anàlisi rigorós sobre les implicacions necessàries en un canvi d’enfocament d’aquestes característiques. Hem d’exigir que l’estètica no dissimuli l’ètica indispensable que ha de regir aquest tipus de treball, exigir que l’apropament al territori i a la comunitat es faci meticulosament, tenint en compte les opinions i les veus dels protagonistes sense caure en el paternalisme, exigir la distancia necessària que permet ser conscient de la subjectivitat implícita en aquest tipus de treball, això sí, utilitzant les eines de sempre com, la metonímia, la metàfora i per què no la ironia. La complexa realitat es construeix amb aquestes eines, i com escriu Rimbaud, “ la metàfora pot canviar el món” . Però atenció, cal saber aplicar-la quan toca i amb les dosis adequades i això no és una qüestió d’inspiració sinó que forma part d’un procés d’aprenentatge llarg i rigorós.